Skip to content

29 February, 2012

Albert Parés: “Es vulnera el dret bàsic del menor a ser escoltat”

Transcribim aquesta entrevista al President de la Fundació FICAT, realitzada per Àlex Romaguera i publicada a La Directa

Ja fa temps que els advocats i advocades de la Fundació FICAT assessoren diversos col·lectius en risc d’exclusió i entitats que treballen en l’àmbit comunitari. Un enfocament del dret que les identifica com a juristes socials, ja que, a més d’abordar la situació legal de la persona, tenen en compte les seves circumstàncies humanes.

El president de FICAT, Albert Parés, tracta sovint amb Menors No Acompanyats (MNA), la majoria migrats d’origen subsaharià pels quals el procés d’arrelament sol esdevenir un viacrucis per la desídia i l’excés de zel de la nostra administració. Parés analitza els entrebancs que impedeixen que aquests menors es desenvolupin en peu d’igualtat amb la resta de la ciutadania, tota vegada que apunta les solucions per revertit aquesta situació. A través del relat d’aquest professional, que actua a l’àrea de Barcelona, radiografiem l’estat de salut del nostre país respecte de l’atenció a un dels segments més febles i desprotegits de la societat.


Entre els col·lectius amb què tracteu les juristes socials destaca el de Menors No Acompanyats (MNA). Necessita una atenció especial?
Es troben indefensos pel que fa a l’accés d’informació i el respecte pels seus drets. Vam comprovar-ho fa anys amb menors migrats sobre els quals pesava una ordre d’expulsió, que aleshores es deia de reagrupament familiar. Doncs bé: el procediment previst no s’aplica, de manera que es vulnera el seu dret de recórrer a un advocat d’ofici per evitar la repatriació o a tenir garantit tot el procés d’assistència lletrada. Des d’Ignacio de la Mata, de l’entitat madrilenya Raíces, es va presentar una denúncia, a la qual vam sumar-nos els advocats i advocades de FICAT.

En un dels vostres informes, parleu d’irregularitats en l’atenció a les persones MNA. Quins són els dèficits amb què es troben?
Un és el dret de ser escoltat, principi que recullen totes les normatives al·lusives a la infància i a l’adolescència. Implica que l’administració té l’obligació d’escoltar el menor abans de resoldre el seu cas, també quan sigui una possible repatriació, a l’hora d’afrontar proves radiològiques per conèixer la seva edat o davant d’altres eventualitats. Això no es respecta.

 

Heu denunciat que, en els processos legals, el fet de ser una persona migrada preval davant de la consideració de menor…
És incongruent, perquè la normativa estableix l’obligació d’aplicar tota la jurisdicció referent a la seva edat i de garantir-li una atenció immediata; després, si és migrat, cal veure en quina situació legal es troba, no a la inversa.
Però la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, ho obvia. Tenim diverses sentències recorregudes al jutjat.

Què busca la DGAIA amb les proves radiològiques a les menors?
Deu pensar que el col·lectiu africà enganya i que, per tant, cal fer les proves per esbrinar-ne l’edat. Aquesta política de xèrifs és inadmissible perquè, fins que un jutge no dictamini el contrari, estem en un Estat de dret i les coses tenen un procediment. El problema no és l’edat, doncs, sinó el respecte o no de l’Estat de dret.

Creuen que el col·lectiu de menors genera un conflicte social?
Pensen que pot haver-hi un efecte crida, tot i saber que és fals, raó per la qual s’han de tancar fronteres per evitar que creuïn l’estret i arribin a Europa. Són criteris polítics sobre els quals tinc la meva opinió, però, en l’àmbit jurídic, són inacceptables. Per damunt de tot, la persona ha de rebre assistència i tenir els seus drets garantits.

Un auto judicial recent ha dictaminat que les proves radiològiques no són fiables, però, no obstant això, es continuen fent. A què ho atribueixes?
Totes aquestes sentències, les hem recorregudes en primera instància i estem pendents del que dictamini l’audiència. Si aleshores dóna la raó als menors, potser la fis-calia i la DGAIA tornaran a moure’s i elevaran els casos al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) o a d’altres instàncies. En qualsevol cas, les sentències grinyolen perquè s’escuden en el fet que els certificats de naixement es van sol·licitar fa disset anys, a més d’incloure dubtes sobre els errors en les proves als canells. Seria bo, doncs, que el Tribunal Constitucional es pronunciés.
Això dictaria jurisprudència i evitaria aquestes pràctiques abusives i discriminatòries.

Cal esgotar les vies judicials?
És la funció dels juristes socials, perquè l’advocat d’ofici no ho farà. Ha passat amb la querella per la càrrega dels Mossos d’Esquadra a la plaça de Catalunya de Barcelona del passat 27 de maig. Van ser uns altres advocats, no els d’ofici, que es van personar per presentar-la. I això, les entitats ho han de tenir clar, ja que, amb la queixa pública, no n’hi ha prou. Amb l’administració, cal barallar-s’hi i ser valents.

Els pisos del Consorci de Serveis Socials de Barcelona representen un coixí adequat per a les menors més desemparades?
És una solució transitòria que finalment té poc sentit, ja que només els atenen fins als divuit anys. Després, tornen a trobar-se al carrer. Els diners s’haurien de gastar per garantirlos un permís de residència amb feina per quan compleixin els divuit anys, moment en què s’han d’espavilar per buscar un curs de formació ocupacional.

Amb el nou reglament d’estrangeria, és complicat…
Sí, perquè en fer divuit anys, només tenen tres mesos per demanar un permís de residència. I per fer-ho, han d’acreditar que disposen de mitjans de vida per a un any i això és difícil d’avalar. A més, el Consorci de Serveis Socials ofereix molt poques places. Finalment, hi ha dues situacions preocupants: la del jove que, en ser considerat major d’edat, busca un pis del consorci i no torna a la DGAIA i la d’aquell jove que, després d’estar a la DGAIA, quan fa divuit anys, es troba al carrer sense que la Generalitat de Catalunya li hagi tramitat el permís de residència. Només ens queda la via d’ajudar-lo perquè ell mateix reclami el permís a la subdelegació del govern.

Quan es troben al carrer, quins circuits acostumen a freqüentar aquestes persones menors?
El problema principal són les dificultats per renovar el permís de residència. Han de demostrar que tenen feina, un ingrés mínim de 532 euros mensuals o un informe positiu de la Generalitat, cosa que no és fàcil. Hi insisteixo: l’ideal seria que el permís de residència anés acompanyat del de treball perquè, un cop dins del mercat laboral, tot és més fàcil. Els esforços s’haurien de centrar en això, ja que molts es perden pel camí perquè no troben feina o perquè els ambients en què es mouen no els són favorables. Que es trobin al carrer quan tenen divuit anys tira per terra l’acompanyament que han fet les entitats amb el menor.

S’intenta fer-les fora de manera encoberta?
Se’ls posen traves amb l’objectiu que marxin del país. També ho pateixen les famílies a les quals se’ls nega la Renda Mínima d’Inserció (l’antiga PIRMI) o la gent a la qual s’exigeix el retorn de l’ajuda perquè havia marxat una temporada fora. I ara, als menors no acompanyats, dificultant-los la tramitació dels papers.

Ens trobem davant l’existència d’uns meninos da rua catalans?
Ho són tots els menors subsaharians que no entren a la DGAIA per les proves de la determinació de l’edat. Formen un col·lectiu discriminat que acaba constituint, a Barcelona i en d’altres zones del país, una bossa de pobresa.

Quines mesures serien necessàries per reconduir la situació?
En l’àmbit polític, reclamar que el permís de residència vagi lligat al de treball. Un canvi legislatiu pel qual els actuals governs català i espanyol no tenen cap interès. L’altre canvi és que la DGAIA no se supediti als dictàmens de la fiscalia, perquè no hi ha cap normativa que ho estableixi. De la mateixa manera que no pot avantposar unes proves mèdiques a un passaport o qualsevol altre document oficial. Se li ha d’exigir que compleixi amb el deure de preparar el menor per a la vida adulta, tal com fixa la llei de la infància. I això vol dir garantir-li l’atenció social i sanitària, la seva formació i l’acompanyament, a més de facilitar-li l’assistència lletrada per la qual els juristes socials portem tants anys lluitant. I per últim, millorar la coordinació dels advocats amb les entitats a fi que l’administració respecti els drets bàsics d’aquests menors.

Des de FICAT, també treballeu amb joves de divuit a 25 anys reclusos en centres penitenciaris de Catalunya. Quina realitat viuen?

Pateixen situacions similars a les dels Menors No Acompanyats. A molts d’ells, per exemple, se’ls retira el permís de residència pel fet d’entrar a la presó, mentre que, a d’altres que tenen el permís de treball, no se’ls renova o se’ls denega en el tràmit davant de la policia. En aquest cas, tampoc no s’aplica l’Estat de dret i s’obvien els procediments d’assistència lletrada. Problemes als quals s’afegeix el desconeixement del col·lectiu a l’hora de renovar els papers o de coordinar-se amb l’advocat d’ofici.

Tenen interès per entrar en circuits formatius?
N’hi ha que ho veuen com un pas necessari per poder ser autònoms en la seva etapa futura, però són una minoria. Sobretot, els joves migrats van molt perduts per culpa dels obstacles què troben.

En aquest àmbit, la jurista social també és imprescindible?
Sí, perquè l’advocat d’ofici només contempla l’assistència jurídica; d’aquí la necessitat d’algú que cobreixi els elements associats a aquest segment de població. És un col·lectiu que també necessita dels educadors, les entitats i altres agents que treballen en l’àmbit comunitari perquè els seus drets siguin respectats. Ens queda molta feina per fer.

 

Comparteix les teves opinions, deixa un comentari.

(obligatori)
(obligatori)

Note: Està permés HTML. El teu email mai serà publicat.

Subscriu'te als comentaris

*
Demostra que no ets un robot i escriu la paraula de seguretat.
Anti-spam image