Skip to content

5 July, 2011

Expulsions, diversitat i tolerància

A vegades fem associacions d’idees ben estranyes. O això sembla al principi.

He llegit una notícia a La Vanguardia sobre expulsions de persones sense permís de residència i després una entrevista a La Contra al neuròleg i premi Príncep d’Asturies Pablo Rudomin. De bones a primeres que les dues coses es barregessin al meu cap m’ha semblat estrambòtic però he tornat a llegir el que en Rudomin deia i m’he adonat que les meves neurones estaven aprenent.

La notícia sobre les expulsions m’ha grinyolat pel titular, pel subtítol i pel contingut.

El titular diu que la majoria de sense papers (entre cometes) no poden ser expulsats i el subtítol diu que la fiscalia vol facilitar l’expulsió de delincuents. Posar el concepte sense papers tan a prop del concepte delincuència, sense l’explicació necessària, encara i per desgràcia, sobre la diferència entre les dues coses no ajuda a canviar la percepció que moltes persones encara tenen que totes dues coses són el mateix.

Després parlen del Centre d’Internament d’Estrangers a Barcelona (CIE) però no diuen res del procés pel qual una persona acaba en un centre d’aquests. Ni expliquen què són (una presó encoberta) ni la legislació que els regula (ni l’estatal ni l’europea). Ni donen dades sobre el percentatge de persones nascudes a d’altres països que resideixen a Catalunya i el percentatge d’internats als centres en funció del lloc d’origen. Només ens diuen que el major grup d’internats correspon a marroquins i algerians. La comparació entre una dada (residents per origen) i l’altra (internats per origen) explicaria de manera molt il·lustrativa com ho fa la polícia per “trobar” els “sense papers” (les primeres cometes són meves, les segones són del diari).

La realitat és que la polícia realitza accions que són alegals, en el millor dels casos, per trobar aquestes persones. Un gran nombre de persones que acaben internades en un CIE ho fan després que la polícia s’hagi posat a demanar papers a la sortida d’una estació de tren o de metro, per exemple. I això no és legal per dues raons, la primera és que només es pot demanar la documentació quan es sospita que s’està cometent un delicte i la segona és que no es poden fer “redades selectives” perquè la discriminació per raó de raça està prohibida per la Constitució Espanyola. A mi la polícia no m’ha demanat mai els papers sortint de l’estació de la RENFE de Manresa, però a viatgers evidentment immigrats (i em refereixo a persones de races que no són la blanca) sí.

Per tant, dir que ara la fiscalia vol concentrar-se en expulsar a persones que hagin comès un delicte enlloc de a persones que no han fet res dolent però que no tenen els papers de residència en regla, és des del nostre punt de vista, acceptar que fins ara ni la fiscalia ni la polícia no han fet bé la seva feina.

I llavors he llegit l’entrevista al Pablo Rudomin que, de bones a primeres, no semblava que tingués res a veure amb la primera notícia. Però és que parlant de com funciona el cervell, de la intel·ligència i de com aprenem, el periodista li pregunta si no creu que ara som més tolerants que abans. I Rudomin diu que no li agrada la paraula tolerància, ni tolerar, perquè aquest mot “consagra la supremacia d’una suposada majoria sobre la minoria”. I a partir d’aquí se m’han barrejat els dos textos.

En realitat ell està parlant de diversos tipus d’intel·ligència i de la necessitat d’entendre que tots els tipus d’intel·ligència són necessaris per a l’evolució de l’espècie humana i de la societat. Però el seu discurs és totalment rellevant si parlem de cultures i de nacionalitats també:

Una mayoría tolerante es la que se cree con el auténtico derecho a existir y, sintiéndose generosa, tolera a la minoría, siempre que no cuestione su superioridad.

Pero en la naturaleza y la evolución las minorías no sólo tienen el mismo derecho a ser que las mayorías, sino que son igual de necesarias para la adaptación al medio.

¿Por qué?

La reserva de diversidad en las minorías es la que permite adaptarse a las mayorías.

¿Cómo?

Si el medio cambia –siempre está cambiando– y toda la población ha llegado a ser uniforme, le es mucho más difícil readaptarse.

Si todos están cortados por un mismo patrón y el patrón cambia…

La inteligencia es saber resolver un problema, y el problema siempre es un cambio en el medio. Por eso, lo que hoy se juzga inadaptación mañana es la clave adaptativa.

La diversitat no és el problema, és la solució, i fins que no ho entenguem i ho assumim i formi part de la nostra concepció del món, no resoldrem el problema que és, en realitat, com creem una societat justa, democràtica i digna. On la primera notícia que he llegit avui seria molt, molt diferent, o directament no seria.

Autora: Maite Uró, periodista.

 

 

Comparteix les teves opinions, deixa un comentari.

(obligatori)
(obligatori)

Note: Està permés HTML. El teu email mai serà publicat.

Subscriu'te als comentaris

*
Demostra que no ets un robot i escriu la paraula de seguretat.
Anti-spam image